Tot i que molesta a alguns, sí que hi ha veus contra la guerra

| |

Aquest text s'ha escrit per a una espai de Blog que té la Plataforma a http://eltriangle.eu

Fa poc s’ha publicat una declaració, signada per una llarga llista de persones del món de la cultura, la política, els moviments socials i les universitats, contra la guerra de l’Afganistan.

Segons aquesta declaració: “Hi ha qui intenta presentar l’ocupació liderada per EUA com una missió de pau i reconstrucció, però la realitat és ben bé una altra. L’any passat van morir més civils afganesos que en qualsevol altre any des de l’inici de l’ocupació l’any 2001.” Després de repassar la catàstrofe que per al poble afganès suposa l’ocupació militar del seu país, declara: “Demanem al govern que anul·li l’enviament de tropes i que retiri immediatament els efectius que actualment participen a la guerra de l’Afganistan. Creiem que el milió d’euros diaris que el govern espanyol gasta actualment a l’ocupació, s’hauria de destinar a finalitats socials.”

Finalment expressen el seu suport per a la Campanya per la retirada de les tropes espanyoles de l’Afganistan i les mobilitzacions impulsades per aquesta.

Entre els signants de la declaració es troben molts artistes —com Pilar Bardem, Miguel Ríos, José Sacristan, Juan Diego, el Gran Wyoming, Mónica Cruz, Willy Toledo, Juan Diego Botto, Bebe…—, destacades figures de la política, incloent a Cayo Lara, Gaspar Llamazares, Joan Herrera i Santiago Carrillo, així com personalitats del món acadèmic i dels moviments socials.

Per a la premsa, per descomptat, el més destacat és el suport dels artistes.

La veritat és que la majoria d’ells no són gaire diferents de la resta de nosaltres: uns pocs gaudeixen d’ingressos suculents; la majoria va més o menys tirant; mentre que alguns viuen en condicions més que precàries.

Tot i així, el fet que tants d’ells no s’interessin només per les seves carreres, somiant amb Oscars i semblants, sinó que es preocupin pels civils morts sota les bombes de l’OTAN a l’Afganistan, o pels que pateixen la crisi a l’Estat espanyol mentre el govern dedica els nostres diners a la guerra, només pot ser positiu.

O almenys així pensava jo. Resulta que sóc un ingenu.

La premsa cavernícola —que ja estava en plena ofensiva contra Willy Toledo perquè, més enllà d’algun malentès, aquest va gosar assenyalar la hipocresia regnant respecte als drets dels presos polítics— no va poder contenir-se.

El nou atac ho va liderar el mal anomenat La Razón, d’aquesta manera: “Ni més ni menys que amb vuit anys de retard el «Sindicat de la Zeja» [sic] acaba de descobrir, amb Pilar Bardem al cap, que a l’Afganistan es lliura una guerra pura i dura.”

S’hi va sumar Periodista Digital: “Els artistes del ‘No a la guerra’ han esperat que morin 90 soldats espanyols a l’Afganistan per manifestar-se.” I així en endavant, amb expressions cada vegada més insultants.

Resulta que el cel nocturn d’Internet té ara una nova constel·lació, que podríem anomenar la del Dit d’Aznar. La formen moltes estrelles però, de llum, totes juntes en produeixen poca o gens.

El de menys és el fet que s’equivoquin amb els fets bàsics. Per exemple, atribueixen el text a la plataforma antiguerra de Madrid en solitari, quan en realitat es tracta d’una declaració de suport vers la Campanya per la retirada de les tropes de l’Afganistan, d’àmbit estatal, no d’una convocatòria per a una acció local madrilenya. Però vist des del Dit d’Aznar, el món comença i acaba a la ciutat imperial.

La qüestió real és què cerquen amb la seva ràbia i els seus insults? Segons sembla, voldrien que el rebuig a la guerra de l’Afganistan hagués arribat molt abans. Els pobres redactors de La Razón, porten tot aquest temps lluitant sols contra la matança al país asiàtic i en solidaritat amb els civils afganesos…? Doncs, no exactament.

Com sabem, aquests mateixos mitjans són els que l’any 2003 van celebrar la foto de les Azores; els que ens van assegurar que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq; i els que van inventar connexions entre Saddam Husein i Bin Laden, quan l’únic que tenien en comú és que ambdós havien estat aliats d’EUA.

Avui tampoc podem fiar-nos d’ells respecte a l’Afganistan.

El 31 de juliol de 2009, La Razón va declarar en un editorial que “Espanya té l’obligació… de contribuir a l’esforç internacional… a l’Afganistan… Per tant, encerta Zapatero en assumir un major grau de compromís.”

O sigui, realment, estan d’acord amb el govern, però això no els ajuda a la seva croada contra les poques coses que Zapatero ha fet bé.

A més a més, és obvi que segueixen indignats pel “gran error” dels votants a l’expulsar el PP del poder l’any 2004, sobretot a causa de la guerra de l’Iraq. Sembla que volen fer realitat el comentari irònic de Bertolt Brecht, dirigit al govern d’Alemanya de l’Est: “No seria més simple per al Govern dissoldre el poble i elegir un altre?”

De fet, això no sols s’aplicaria a la dreta sinó també al PSOE.

Segons les dades més recents del Real Instituto Elcano, només el 5% de la població espanyola està a favor de l’enviament de més tropes.

El govern de Zapatero, en comptes d’aplicar el principi del  “no a la guerra” que el va apujar al poder, gasta quantitats ingents en publicitat per intentar convèncer-nos que la mortífera presència a l’Afganistan és una “missió de pau”. És només una de les seves greus contradiccions.

Però tinguem-ho clar: són contradiccions del PSOE —per participar en una guerra alhora que l’anomenen pau— així com de la dreta —per atacar el govern per participar en una guerra a la que ells mateixos donen suport—, no de la gent antiguerra.

El moviment antiguerra ja estava actiu l’any 2001, contra la guerra de l’Afganistan; gran part de les persones que han signat la declaració ara també van participar a les protestes llavors. El moviment va créixer enormement l’any 2003, contra la guerra de l’Iraq. Després de 2004, es va reduir bastant, però mai ha deixat d’existir, ni d’exigir la retirada de les tropes i d’expressar la solidaritat amb els pobles de l’Orient Mitjà.

Una mínima investigació periodística hauria revelat aquests fets, però els fets no interessen gaire a la constel·lació del Dit d’Aznar.

Tristament, a la premsa progressista, aquests fets específics tampoc li interessen molt. Perquè mentre la dreta intentava treure profit del “escàndol” de l’oposició dels artistes a la guerra de l’Afganistan, per a El País, El Periódico i Público aquesta oposició no existeix.

La premsa que podria haver explicat els motius del seu rebuig a la guerra, que podria haver donat espai per contestar els atacs de la dreta —com va fer Público amb Willy Toledo respecte a Cuba— s’ha callat.

Sembla que, per a ells, mantenir la ficció promoguda pel govern és més important que les vides dels civils afganesos. És un dels motius de la invisibilitat mediàtica del moviment contra la guerra a l’Afganistan. Això no sols ocorre aquí; a Gran Bretanya també hi ha un enorme rebuig a la guerra, però el tema serà ignorat a les properes eleccions legislatives, perquè els dos grans partits hi estan a favor.

Què podem fer, llavors?

L’únic que podem; continuar presentant els arguments i continuar mobilitzant.

Si no som tants com l’any 2003, que així sigui. Si ens insulten, és desagradable, i més encara quan ho personalitzen.

Però mirem el costat positiu. Si la dreta s’enutja tant, alguna cosa estarem fent bé. Si els seus columnistes a sou ataquen a Bardem, Toledo i a la resta per la seva oposició a la guerra, no ho fan només per por a aquests individus. Ho fan per intentar ajudar als seus “mini jo”, els tertulians fatxes de cada bar i cantina del país, a sentir-se més forts davant les persones de a peu que s’oposen a la guerra. A l’atacar els artistes, volen intimidar aquestes veus de base, a les persones que pateixen els acomiadaments i els ERO, a les persones que es plantegen una senzilla pregunta: per què no es dedica els diners a fins socials, i no a la guerra?

Aquesta és una pregunta que La Razón i companyia no poden plantejar-se, i per a la que els seus “mini jo” no tindrien cap resposta. Per això, lladren.

I nosaltres? Cavalquem. Com vaig dir, potser no siguem tants, però sí que som cada vegada més.

La Campanya per la retirada de les tropes de l’Afganistan té un suport molt ampli, de moviments antiguerra i fòrums socials de tot l’Estat, altres moviments i de partits com IU, Iniciativa Verds, Esquerra Republicana, Aralar, i ara, com hem vist, de moltes personalitats de diversos àmbits.

Aquesta és una bona notícia, una notícia de debò. Però a qui li interessa? A la premsa, no, però a la gent de a peu, potser sí.

David Karvala, activista de la Plataforma Aturem la Guerra
17 de març de 2009