El Fòrum Social Català se celebrarà el 30-31 de gener 2010, a l'Edifici Històric de la UB, Plaça Universitat, Barcelona.

Més informació: http://fscat.blog.pangea.org

Dissabte 30, 12-14h, Aula 0.1
Lluites i solidaritats per Palestina

A un any del bombardeig israelià a Gaza, cal que els moviments socials donem un nou impuls a la solidaritat amb el poble palestí. Aquesta pren diverses formes, des del suport material —com ara l’ajuda per reconstruir cases enderrocades per les forces d’ocupació— fins a l’acció política, com la recent marxa a Gaza. Des de 2005, les organitzacions socials palestines demanen una campanya internacional de boicot, desinversió i sancions (BDS) contra l’Estat d’Israel. En resposta a aquesta crida s’acaba d’iniciar una campanya contra el comerç d’armes entre l’Estat espanyol i Israel. Aquesta xerrada oferirà l’oportunitat de debatre aquests temes i d’acordar propostes unitàries per futures accions.

La cantant Noa té previst actuar a Sant Cugat el proper 26 de novembre.

L’artista va recolzar l’exèrcit israelià en la darrera massacre de Gaza. Mentre les bombes israelianes de fòsfor blanc plovien sobre la Franja de Gaza, la cantant va escriure: “Només puc desitjar?vos que ISRAEL FACI LA FEINA que tots sabem que s’ha de fer i per fi us alliberi d’aquest càncer, d’aquest virus, d’aquest monstre anomenat fanatisme, que avui es diu Hamas.”

Més endavant i en ocasió del concert de Noa al Palau de la Música de Barcelona la Plataforma Aturem la Guerra li va enviar una Carta Oberta , proposant?li que condemnés la matança israeliana. No ho va fer. En una resposta del 22 de febrer Noa es va referir als militars israelians que duien a terme l’atac a Gaza com “els nostres nois” i va titllar els més de 1.300 palestins morts (la majoria civils) de “terroristes”.

Ens sembla un cruel sarcasme que aquest concert s’emmarqui dins les activitats del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, quan al bombardeig sobre Gaza, que va recolzar la cantant, la meitat de les víctimes van ser dones i nens.

Es cada vez más evidente que Afganistán vive bajo condiciones de ocupación militar y guerra. No se está reconstruyendo el país. No se ha llevado la democracia a Afganistán. No se ha liberado a las mujeres afganas. La ocupación sólo trae más muertos, tanto entre la población afgana como entre las tropas ocupantes. Los mismos motivos que existían para retirar las tropas de Irak en 2004 se aplican al caso afgano hoy.

Pero lejos de retirarse de Afganistán, el gobierno español participa cada vez más en la ocupación. El envío de 220 soldados más y el hecho de asumir el mando del aeropuerto de Kabul son sólo los ejemplos más recientes de esta deriva. La ministra de defensa, Carme Chacón, intenta en todo momento presentar al ejército español como a una ONG, y disfrazar la ocupación de misión humanitaria. En esto recibe la ayuda de la prensa que, a diferencia de en 2003, está casi unánimemente a favor de la guerra y la ocupación.