La crisi de Gaza: “made in Israel”

En aquest article, Michel Warshawski, de l'Alternative Information Center a Jerusalem, analitza l'actual crisi palestina.

El vell somni d’Ariel Sharon està esdevenint realitat: palestins matant palestins, i Israel comptant el nombre de víctimes amb gran satisfacció. Les llàgrimes dels líders d’Israel són llàgrimes de cocodril, i les seves declaracions afirmant que senten els tràgics esdeveniments a Gaza, són mera hipocresia. Les sagnants confrontacions eren previsibles, i la responsabilitat i implicació activa d’EUA i Israel és més clara que l’aigua.

Per molts periodistes israelians que estan analitzant la situació la responsabilitat d’Israel és només indirecta: “1,4 milions de persones tancades en un petit territori com Gaza, sense cap possibilitat de tenir una vida econòmica normal, però també sense la possibilitat d’escapar, estan condemnats a matar-se els uns als altres… com ratolins tancats en una gàbia.” Aquesta explicació zoològica no és només tipícament racista. També es queda molt curta respecte el paper d’EUA i Israel en els presents enfrontaments, que va més enllà del fet de “crear les condicions” per un conflicte inter-palestí.

Durant mesos, el Departament d’Estat d’EUA ha estat empenyent a la direcció de Fatah a llançar una ofensiva militar contra Hamàs, i dues setmanes enrera, Israel va donar llum verd per entrar a Gaza una enorme quantitat d’armes per a les milícies de Fatah. En aquest sentit, el paper d’Israel en la situació actual no és només una conjectura, sinó que hi juga un paper ben actiu.

Qui és l’agressor?

“Hamàs està prenent el poder”, “Un cop d’Estat de Hamàs”: aquests són alguns dels titulars dels diaris israelians d’aquests últims dies, repetint les grans mentides de les administracions de Tel Aviv i Washington.

Sembla que és necessari aclarir el què hauria de ser obvi: Hamàs va fer miques Fatah a les darreres eleccions palestines, després d’un procés electoral que la comunitat internacional sencera, incloent Washington, va aclamar com “les eleccions més democràtiques que mai hi havia hagut al Pròxim Orient”. Un inqüestionable procés democràtic i amb un massiu suport popular, com pocs règims poden fer-ne gala.

Malgrat la seva enorme victòria, Hamàs va acceptar compartir el poder amb Fatah en un govern d’unitat nacional auspiciat per l’Àrabia Saudita i Egipte, i aclamat per tota la comunitat internacional, amb l’excepció de Washington i Israel. El programa polític del nou govern va donar el reconeixement de facto de l’Estat d’Israel i aprovava l’estratègia de les negociacions de pau, basat en el mecanisme d’Oslo.

La prioritat del nou govern era afrontar les qüestions domèstiques més candents —millora econòmica, restauració de la llei i l’ordre a Gaza, combatent l’endèmica corrupció de la vella administració encapçalada per Fatah— permetent mentrestant que el President Mahmoud Abbas i l’OLP continuessin el procés de negociació, sempre i quan Israel hagués acceptat reprendre’l.

El moderat programa de govern de Hamàs, no obstant, havia de fer front a dos poderosos enemics: un segment dels quadres de Fatah els quals no estaven preparats per renunciar al seu monopoli del poder polític, així com als privilegis materials connectats a aquest monopoli; i als governs neoconservadors d’EUA i Israel, els qual estan conduint una croada global contra l’islam polític.

Muhammad Dahlan, l’antic cap de Seguretat Preventiva i actual assessor de Seguretat de Mahmoud Abbas, juntament amb aquest representen els dos enemics. Per una banda són els executors dels plans de Washington en el lideratge palestí, i per altra representen els dirigents corruptes de Fatah, els mateixos que estan disposats a fer el que sigui per tal de no perdre les seves fonts econòmiques.

Des de la victòria electoral de Hamàs, la mílicia de Dahlan ha estat provocant al govern, atacant les milícies de Hamàs i negant-se a deixar al govern el control de les forces policials palestines. Malgrat les agressions de Dahlan, Hamàs ha estat fent tot el possible per arribar a un acord, demanant als seus propis activistes d’abstenir-se de respondre amb violència. No obstant, quan va esdevenir clar que Dahlan no estava buscant un compromís, sinó que certament estava intentant liquidar Hamàs, l’organització islàmica no va tenir una altra alternativa que defensar-se i contraatacar.

El model Algerià

El pla d’EUA i Israel és part d’una estratègia global que aspira a imposar governs que siguin lleials als seus interessos, contra la voluntat de les poblacions locals. Algèria proporciona un exemple d’aquesta estratègia, però també del seu fracàs i del seu colossal cost humà: la inqüestionable victòria del FIS (Front Islàmic de Salvació) sobre el corrupte i desacreditat FLN, el 1991, va anar seguida d’un cop d’estat, amb el suport de França i d’EUA, els quals van preparar el camí per una guerra civil que va allargar-se més d’una dècada i que va provocar més de cent mil víctimes civils.

Hamàs clarament ha après de la tragèdia Algeriana, i ha decidit fer fracassar els plans de Dahlan d’intentar treure-li el poder per la força. Gaudint del suport de la majoria de la població local, els militants de Hamàs van fer miques Fatah en menys de dos dies, malgrat les armes proporcionades, indirectament, per Israel: una milícia corrupta sense cap suport popular no podia fer front a una relativament disciplinada i summament motivada organització.

Fins i tot, després d’aquesta victòria sobre Fatah, la direcció de Hamàs ha reiterat la intenció de mantenir el govern d’unitat nacional i de no explotar el fracassat cop d’estat de Fatah com a pretext per erradicar l’organització o excloure-la del govern. La direcció de Fatah, tot i així, decideix tallar qualsevol tipus de relació amb Hamàs, i estableix un govern sense Hamàs… a Cisjordània. Un altre somni d’Ariel Sharon s’està fent realitat: la total separació entre Cisjordània i Gaza, que més tard serà considerada un insalvable “Hamastan”, una entitat terrorista en la qual no hi ha civils, sinó només terroristes, la qual pot restar en un estat de setge total, i condemnada a la fam.

Washington, que aprova plenament aquesta política, promet ple suport a Mahmoud Abbas i al seu nou Bantustan a Cisjordània, i Ehud Olmert decideix alliberar alguns dels diners palestins que estan en mans del govern d’Israel.

No una guerra civil

No obstant, un dels objectius de l’administració d’EUA i Israel ha fracassat; no hi ha caos a Gaza. Ben al contrari. Tal com ha dit un oficial de seguretat a l’Haaretz (17 de juny): “Durant molt de temps aquesta ciutat no havia estat tranquila. Jo preferixo l’actual situació que la que hi havia anteriorment. Jo puc, finalment, sortir fora de casa meva…”.

L’eradicació de les bandes de Fatah de Gaza pot posar fi a un llarg període d’anarquia, i permetre el retorn a una certa normalitat. Els últims esdeveniments confirmen que Hamàs té el poder per aconseguir-la.

Els israelians parlen de “la guerra civil palestina” però no són més que falses il.lusions. La confrontació armada ha estat només entre milícies armades, i si desafortunadament, hi ha hagut algunes baixes civils, són el què l’exèrcit d’EUA anomena “danys colaterals”. La població certament està dividida políticament —tant a Cisjordània com a Gaza— però no estan lluitant els uns contra els altres, si més no per ara.

Amb Gaza considerada com una entitat hostil i amb tota la població com aliada de Hamàs, no hi ha dubte que serà, en un futur proper, el blanc d’una brutal agressió israeliana: finalment hi haurà incursions militars, bombardejos i fam.

Per això la nostra màxima prioritat, a Israel així com a tot arreu del món, és organitzar solidaritat amb Gaza i la seva població.

Michel Warshawski
Alternative Information Center
18 de juny de 2007