Afganistan: ara com sempre, No a la guerra, fora les forces d’ocupació!

El 4 de setembre, desenes d’afganesos de la província de Qunduz van morir en un atac aeri de l’OTAN. Una bona part dels assassinats eren civils, que recollien combustible de franc d’uns camions cisterna que els talibans havien requisat a les forces d’ocupació.

Aquell mateix dia Carme Chacón va anunciar que s’estava considerant l’incrementar els efectius del contingent espanyol a l’Afganistan. Aquest anunci va venir després que una patrulla espanyola caigué en un parany a Qal-i-Naw i posteriorment les tropes espanyoles van matar tretze afganesos en una escaramussa. D’aquell moment ençà, el Govern de Madrid ha decidit l’enviament de 220 soldats espanyols més.

Cada cop és més evident que l’Afganistan viu sota condicions d’ocupació militar i de guerra. La missió en què s’emmarca la presència de les tropes espanyoles no és una missió de pau, com indiquen els portaveus del govern i la ministra de Defensa. Els mateixos motius que hi havia per retirar les tropes de l’Iraq l’any 2004 s’apliquen avui al cas afganès. L’ocupació només porta morts, tant entre la població afganesa com entre les tropes ocupants.

La participació en l’ocupació per part de molts països europeus, sota comandament de l’OTAN, no millora en absolut la situació. Només ens recorda la necessitat que l’Estat espanyol es retiri d’aquesta aliança bèl·lica el més aviat possible.

Els abusos de l’ocupació han permès als talibans recuperar-se del desprestigi que van patir a l’Afganistan l’any 2001. A més, una gran part de la resistència davant de les tropes invasores no està organitzada pels talibans, sinó per pagesos que han perdut familiars sota les bombes de l’OTAN o han vist els seus camps arrasats per la “guerra contra la droga”. No oblidem que, amb l’ocupació, l’opi ha tornat a ser el principal negoci del país.

No s’està reconstruint l’Afganistan. El país necessita molta reconstrucció, però aquesta no vindrà d’exèrcits, míssils i tancs, sinó de la mà de forces civils, principalment del propi país. Actualment, la reconstrucció consisteix en contractes milionaris a empreses estrangeres, a canvi de projectes de carreteres, escoles, etc. que molts cops no s’acaben o que quan estan acabats, no serveixen.

No s’ha dut la democràcia a l’Afganistan. L’administració actual de Karzai està acusada de corrupció i incompetència, fins i tot, per les autoritats nord-americanes que la van instal·lar. Això no ens ha de sorprendre si recordem que Karzai fou un executiu d’una empresa petroliera americana i el seu govern inclou senyors de la guerra i narcotraficants. Les eleccions d’aquest estiu —amb molts indicis de frau— no milloraran pas la situació. Una democràcia de veritat no es pot construir sota l’ocupació militar.

No s’ha alliberat les dones afganeses. Un 60% de les dones encara es veuen obligades a casar-se de petites, a unes edats entre sis i nou anys. Gairebé l’últim acte del govern de Karzai abans de les eleccions va ser aprovar una llei que autoritza els marits xiïtes a privar d’alimentació les seves dones si no els satisfan sexualment com a mínim un cop cada quatre dies. De nou, això reflecteix el fet que l’administració actual de l’Afganistan no depèn de la pròpia població, sinó de les forces d’ocupació i de les forces ultraconservadores que, per un cert preu, les secunden.

Per tot això, cal preguntar-se per què l’Estat espanyol participa a l’ocupació de l’Afganistan. La veritat és que correspon a la voluntat d’enfortir el seu perfil al pla internacional. Forma part de la mateixa política que l’obsessió per participar a les cimeres del G-20 per tal de prometre ajudes multimilionàries als bancs. Coincideix amb l’actitud cínica de tractar el govern ultradretà de l’Estat israelià com un interlocutor vàlid, alhora que es boicoteja el govern elegit pels palestins. També concorda amb la seva actitud davant del cop d’estat a Hondures, al qual condemna amb paraules mentre que, a la pràctica s’està col·laborant amb els colpistes. La presència de tropes espanyoles a l’Afganistan correspon al pagament abonat per Zapatero al govern nord-americà per la retirada de les tropes de l’Iraq l’any 2004.

La crisi actual a l’Afganistan obliga el moviment antiguerra de l’Estat espanyol a mobilitzar-se de nou per la retirada de les tropes, sense oblidar la resta de problemes d’un món afligit per la crisi econòmica i ecològica. Totes dues crisis tenen una íntima relació amb la guerra a l’Orient Mitjà.

Les enormes despeses militars mai no són justificables. Calen aquests recursos per a finalitats socials, com ara el suport a les persones sense treball i a les seves famílies.

I tothom sap que aquestes guerres i ocupacions són fruit d’una economia basada en el petroli que és, tanmateix, la causa principal del canvi climàtic.

Per tant, a les properes mobilitzacions, el moviment antiguerra ha de cercar la màxima col·laboració amb els sindicats i altres moviments socials que lluiten contra els efectes de la crisi econòmica; i també amb els moviments contra el canvi climàtic, que tenen una cita important aquest desembre amb les protestes enfront de la cimera climàtica de Copenhaguen.

Ara com sempre, no a la guerra, fora les forces d’ocupació! Tornada immediata de les tropes espanyoles!

No a les guerres pel petroli, no a la destrucció del planeta!

Reconvertim la indústria armamentística en producció d’energies renovables.

Diners per als serveis socials i la gent a l’atur, no per a la guerra i els bancs!

Per la pau, el treball i un món sostenible.

Plataforma Aturem la Guerra i Foro Social de Sevilla, setembre de 2009

Versión castellana
Envieu noves adhesions a info@aturemlaguerra.org i forosocialsevilla@forosocialsevilla.org